Cancún

Al Teatre Borràs, quatre actors amb cares ben conegudes per tots els catalans i catalanes, degut a la seva participació en unes quantes "telenovel·les" de TV3, ens presenten una comèdia d'allò més entretinguda. Són dos parelles casades de fa 25 anys, i amigues des de llavors, mai cap baralla, mai cap retret, com allò de l'"amics per sempre", viatgen junts des de fa 25 anys també, i aquest cop han decidit celebrar les bodes de plata a Cancún, Mèxic. Allà una de les noies confessa un secret que no havia rebel·lat durant aquests 25 anys, un secret que hagués pogut canviar el curs de la història, i potser ara no serien casats amb la persona amb la que s'han casat... Tots es queden de pedra, però quan l'endemà es lleven, alguna cosa estranya ha canviat i sembla que a algú li ha afectat massa la ressaca...
S'ha de reconèixer que l'interpretació és genial, sobretot la dels homes: Ferran Rañé i Toni Sevilla. L'escenografia també està bastant currada, però el que jo destacaria és que hi ha estones en les que et pixes de riure, i aconsegueixes entrar en el joc i desconnectar per complet de la vida real. Us recomano aquesta obra si voleu seure i no pensar, simplement relaxar els músculs de les galtes, riure de tant en tant i sorprendre't al final, tot i que no gaire...

Omar Sosa

Unes entrades caigudes del cel va fer que dissabte a la nit anessim a l’Auditori a veure un concert d’Omar Sosa. No el coneixíem, ni tant sols teníem idea de quin tipus de música feia, i ens va sorprendre molt gratament. Omar Sosa, és un cubà que toca el piano de collons, fa verdaderes birgueries!, el toca amb els dits, evidentment, però de tant en tant també amb el puny, amb el colze, un crack! Va amb tres negres més, dos africans (de Mozambic i Senegal), i un altre cubà que toca la percussió de manera espectacular. L’estil que ofereixen és una barreja de jazz i música africana, i fins i tot un puntet cubà (en algunes cançons). Tot plegat comença a agafar uns ritmes alegres que van in crescendo i et dibuixen un somriure que és difícil de dissimular. Jo em vaig fixar amb la gent del meu voltant i vaig veure que tots feien cara de contents i tots portaven el ritme d’alguna manera: uns amb el peu, els altres picant les mans damunt de la cama, uns altres movent el coll endavant... T’encomanaven l’alegria amb la seva passió, els veies tocar els instruments, cantar, ballar, amb unes ganes bojes. Va ser una experiència molt xula, aquest quartet que presentaven el seu disc AFREECANOS, ens van fer passar un parell d’hores genials.

Quemar después de leer

Em van recomanar la última pel·lícula dels germans Cohen: Quemar después de leer. Em van dir que era una comèdia dramàtica, però molt bona. Sí, de fet és una comèdia divertida, amb un punt de drama. Els personatges són bastant particulars, i tots tenen el seu problema personal que et fa entendre la seva manera d’actuar davant de certes situacions. En aquest sentit, crec que els directors aconsegueixen aquest efecte i els personatges estan molt ben trobats. Tot i així, a la pel·lícula li falta alguna cosa, no sabria dir ben be el què, potser ritme, o fins i tot un argument més treballat. No diré que és una “basura” però m’esperava molt més. De fet, ja van deixar el llistó molt alt amb No country for all men, amb en Bardem (un dels meus actors preferits), i era difícil arribar a la mateixa altura. A més, el repartiment d’actors és massa agosarat per ser un film que no passarà a la història: Brad Pitt, George Clooney, John Malcovich, aquest últim ho fa de puta mare, ho reconeixo!
Us escric unes línies sobre l’argument: a un membre de la CIA, crec que és un espia o similar, el fan fora de la feina (aquest és en John Malcovich). Aquest està casat amb una metgessa que li fa el salt amb en George Clooney (com a tonta!). La dona infidel, roba els arxius secrets de l’ordinador del seu home, ja que està tramitant el divorci i l’advocat en qüestió li ha recomanat de fer-ho. El problema comença quan els arxius secrets acaben a mans de dos “paletos” que pensen que en poden traure alguna cosa...
No és una mala peli, es pot mirar, però no mata.

El món del còmic

No en sé gairebé res del món del còmic, no sé quins són els autors més famosos (o els guionistes?¿), ni el nom dels il·lustradors més coneguts... Només sé que en els darrers 3 anys m'he aficionat a llegir còmics en francès. Al principi va començar com una manera de practicar la llengua francesa sense haver de fer l'esforç de llegir-me una novel·la sencera, que sabia que només entendria la meitat de les coses. Però després, m'he adonat que és una pràctica que m'encanta fer. De còmics se'n poden trobar de mil temàtiques, no tot és manga, eh? (el manga ben LLUNY!), i amb això els francesos i els belgues són els reis del mambo! Jo em decanto per les històries quotidianes i socials, són les que més em motiven, i de les que en trec més suc.
Aquí teniu una prova de la follia que m'envaieix quan tinc l'oportunitat de comprar còmics en francès, perquè si no són escrits en francès ja no té cap gràcia... és l'excusa perfecta per adquirir aquests llibres sense tenir remordiments de consciència, és una inversió útil per millorar els meus coneixements de gabatxo.
També els vaig comprar a la fira de Frankfurt, al 50%, s'havia d'aprofitar...

Pàmies vs Monzó

I com que fa poc que he tornat de la fira de Frankfurt, la cosa continua anant sobre llibres. Vaig aprofitar l'últim dia de fira per "firar-me" (mai millor dit :D). Se'm presentava un diumenge avorridíssim, moltes hores a l'estand i sense res per fer (Chesil Beach va ser deborat el dissabte). Així que a les 9 del matí em vaig dirigir al mini estand de l'editotial Quaderns Crema / Acantilado, a veure si em podien vendre algun llibre, el darrer dia de la fira deixen vendre els llibres, i normalment són al 50% (com a les rebaixes!). I sí, vaig estar de sort, em vaig comprar dos llibrets d'històries: Si menges una llimona sense fer ganyotes, del Sergi Pàmies, i Mil cretins, del Quim Monzó.
Clar, me'ls he llegit un darrera de l'altre, i com que es podria dir que tots dos són del mateix gènere, històries curtes, em permeto el luxe de comparar-los.
La veritat és que són mooolt semblants, però el meu vot és per al Quim Monzó. No és que les històries del Pàmies no m'agradin, són bones, distretes i ben escrites; però les de Monzó són una mica més profundes i de vegades més surrealistes, tot i que tots dos tenen una base bastant real. No sé si em faig entendre... En tot cas, no havia llegit mai res d'aquests escriptors i he de dir que m'han fet passar una bona estona, així que també us els recomano, sobretot si necessiteu alguna lectura amena i distreta, però recorrent a la vegada.