Kultura Kasolana

Cancún

2008-12-07T12:38:00.002+01:00

Al Teatre Borràs, quatre actors amb cares ben conegudes per tots els catalans i catalanes, degut a la seva participació en unes quantes "telenovel·les" de TV3, ens presenten una comèdia d'allò més entretinguda. Són dos parelles casades de fa 25 anys, i amigues des de llavors, mai cap baralla, mai cap retret, com allò de l'"amics per sempre", viatgen junts des de fa 25 anys també, i aquest cop han decidit celebrar les bodes de plata a Cancún, Mèxic. Allà una de les noies confessa un secret que no havia rebel·lat durant aquests 25 anys, un secret que hagués pogut canviar el curs de la història, i potser ara no serien casats amb la persona amb la que s'han casat... Tots es queden de pedra, però quan l'endemà es lleven, alguna cosa estranya ha canviat i sembla que a algú li ha afectat massa la ressaca...
S'ha de reconèixer que l'interpretació és genial, sobretot la dels homes: Ferran Rañé i Toni Sevilla. L'escenografia també està bastant currada, però el que jo destacaria és que hi ha estones en les que et pixes de riure, i aconsegueixes entrar en el joc i desconnectar per complet de la vida real. Us recomano aquesta obra si voleu seure i no pensar, simplement relaxar els músculs de les galtes, riure de tant en tant i sorprendre't al final, tot i que no gaire...

Omar Sosa

2008-11-24T22:00:00.007+01:00

Unes entrades caigudes del cel va fer que dissabte a la nit anessim a l’Auditori a veure un concert d’Omar Sosa. No el coneixíem, ni tant sols teníem idea de quin tipus de música feia, i ens va sorprendre molt gratament. Omar Sosa, és un cubà que toca el piano de collons, fa verdaderes birgueries!, el toca amb els dits, evidentment, però de tant en tant també amb el puny, amb el colze, un crack! Va amb tres negres més, dos africans (de Mozambic i Senegal), i un altre cubà que toca la percussió de manera espectacular. L’estil que ofereixen és una barreja de jazz i música africana, i fins i tot un puntet cubà (en algunes cançons). Tot plegat comença a agafar uns ritmes alegres que van in crescendo i et dibuixen un somriure que és difícil de dissimular. Jo em vaig fixar amb la gent del meu voltant i vaig veure que tots feien cara de contents i tots portaven el ritme d’alguna manera: uns amb el peu, els altres picant les mans damunt de la cama, uns altres movent el coll endavant... T’encomanaven l’alegria amb la seva passió, els veies tocar els instruments, cantar, ballar, amb unes ganes bojes. Va ser una experiència molt xula, aquest quartet que presentaven el seu disc AFREECANOS, ens van fer passar un parell d’hores genials.

Quemar después de leer

2008-11-24T21:50:00.002+01:00

Em van recomanar la última pel·lícula dels germans Cohen: Quemar después de leer. Em van dir que era una comèdia dramàtica, però molt bona. Sí, de fet és una comèdia divertida, amb un punt de drama. Els personatges són bastant particulars, i tots tenen el seu problema personal que et fa entendre la seva manera d’actuar davant de certes situacions. En aquest sentit, crec que els directors aconsegueixen aquest efecte i els personatges estan molt ben trobats. Tot i així, a la pel·lícula li falta alguna cosa, no sabria dir ben be el què, potser ritme, o fins i tot un argument més treballat. No diré que és una “basura” però m’esperava molt més. De fet, ja van deixar el llistó molt alt amb No country for all men, amb en Bardem (un dels meus actors preferits), i era difícil arribar a la mateixa altura. A més, el repartiment d’actors és massa agosarat per ser un film que no passarà a la història: Brad Pitt, George Clooney, John Malcovich, aquest últim ho fa de puta mare, ho reconeixo!
Us escric unes línies sobre l’argument: a un membre de la CIA, crec que és un espia o similar, el fan fora de la feina (aquest és en John Malcovich). Aquest està casat amb una metgessa que li fa el salt amb en George Clooney (com a tonta!). La dona infidel, roba els arxius secrets de l’ordinador del seu home, ja que està tramitant el divorci i l’advocat en qüestió li ha recomanat de fer-ho. El problema comença quan els arxius secrets acaben a mans de dos “paletos” que pensen que en poden traure alguna cosa...
No és una mala peli, es pot mirar, però no mata.

El món del còmic

2008-11-03T15:00:00.000+01:00

No en sé gairebé res del món del còmic, no sé quins són els autors més famosos (o els guionistes?¿), ni el nom dels il·lustradors més coneguts... Només sé que en els darrers 3 anys m'he aficionat a llegir còmics en francès. Al principi va començar com una manera de practicar la llengua francesa sense haver de fer l'esforç de llegir-me una novel·la sencera, que sabia que només entendria la meitat de les coses. Però després, m'he adonat que és una pràctica que m'encanta fer. De còmics se'n poden trobar de mil temàtiques, no tot és manga, eh? (el manga ben LLUNY!), i amb això els francesos i els belgues són els reis del mambo! Jo em decanto per les històries quotidianes i socials, són les que més em motiven, i de les que en trec més suc.
Aquí teniu una prova de la follia que m'envaieix quan tinc l'oportunitat de comprar còmics en francès, perquè si no són escrits en francès ja no té cap gràcia... és l'excusa perfecta per adquirir aquests llibres sense tenir remordiments de consciència, és una inversió útil per millorar els meus coneixements de gabatxo.
També els vaig comprar a la fira de Frankfurt, al 50%, s'havia d'aprofitar...

Pàmies vs Monzó

2008-10-28T19:29:00.000+01:00

I com que fa poc que he tornat de la fira de Frankfurt, la cosa continua anant sobre llibres. Vaig aprofitar l'últim dia de fira per "firar-me" (mai millor dit :D). Se'm presentava un diumenge avorridíssim, moltes hores a l'estand i sense res per fer (Chesil Beach va ser deborat el dissabte). Així que a les 9 del matí em vaig dirigir al mini estand de l'editotial Quaderns Crema / Acantilado, a veure si em podien vendre algun llibre, el darrer dia de la fira deixen vendre els llibres, i normalment són al 50% (com a les rebaixes!). I sí, vaig estar de sort, em vaig comprar dos llibrets d'històries: Si menges una llimona sense fer ganyotes, del Sergi Pàmies, i Mil cretins, del Quim Monzó.
Clar, me'ls he llegit un darrera de l'altre, i com que es podria dir que tots dos són del mateix gènere, històries curtes, em permeto el luxe de comparar-los.
La veritat és que són mooolt semblants, però el meu vot és per al Quim Monzó. No és que les històries del Pàmies no m'agradin, són bones, distretes i ben escrites; però les de Monzó són una mica més profundes i de vegades més surrealistes, tot i que tots dos tenen una base bastant real. No sé si em faig entendre... En tot cas, no havia llegit mai res d'aquests escriptors i he de dir que m'han fet passar una bona estona, així que també us els recomano, sobretot si necessiteu alguna lectura amena i distreta, però recorrent a la vegada.

Chesil Beach

2008-10-27T23:06:00.004+01:00

A veure si torno a agafar el ritme d'anar escrivint de tant en tant, que ara tenia el blog abandonat...
Bé, reprenc el tema parlant de l'última novel·la de Ian Mc Ewan: Chesil Beach. En dos paraules M'HA ENCANTAT. No té res d'especial, ni espectacular, però em fascina la manera que té aquest escriptor de descriure els sentiments de la gent. Jo aconsegueixo entendre els personatges a la perfecció, i em poso a la seva pell com mai. És cert, que el tema principal és l'amor, i això a mi ja em tira... què hi farem.
Del mateix autor em vaig llegir Expiación, no fa gaire, i llevat del tros central del llibre, una mica feixuc per al meu gust, també em va captivar. Un altre cop la relació d'amor entre dues persones, però no us penseu que són relacions d'allò més típiques, tenen els seus "intringulis". Ara tinc ganes de veure la peli que se'n va fer per comparar. Sempre diuen que és millor llegir el llibre primer, i en aquest cas, he aconseguit fer-ho!

Totes dues novel·les són altament recomanables. Perquè serà que tots els llibres que he llegit de l'editorial Anagrama m'han agradat?

Disseny sostenible

2008-08-27T20:01:00.003+02:00

Avui he plegat puntual, com gairebé sempre, i sense tenir massa gana, m'he posat a berenar davant la tele... allò per a desconectar una mica de la feina (s'està notant que és la primera setmaneta). Fent zàping, fent zàping, he enganxat un documental del 33, d'aquells que tan m'agraden. Val a dir que el 33 de vegades emet coses mooolt interessants i aquesta vegada el reportatge anava de disseny sostenible. Han presentat un segui d'empreses americanes, com no, que es dediquen a dissenyar objectes amb elements reciclats i respectuosos amb el medi ambient. Voldria fer especialment èmfasi en dues empreses: MIO DESIGN (objectes variats) i SCRAPILE (mobles amb fustes reciclades, realment magnífics!), totes dues estan formades per només dues persones (dos nois) i fan coses espectaculars fent servir materials reciclats o que no contaminen, i generant el mínim de residus. Immediatament després de veure aquest programa he recorregut al gran savi Internet per a investigar més sobre el tema... M'agradaria molt tenir accés a aquests productes, però de moment sembla que només els podran disfrutar els yankies. Us recomano moltíssim que visiteu les webs d'aquestes empreses, especialment si us agrada el disseny. També us passo els links d'algunes webs relacionades amb el tema, espero que us interessi. - Resum de l'entrevista a l'empresa SCRAPILE - Treehugger. Temes sostenibles - Sundance Channel. Web del canal que va fer el reportatge

Tortosa renaixentista

2008-07-28T19:30:00.008+02:00

Un any més Tortosa ha acollit la festa del Renaixement. Un any més hem pogut passejar pels barris més perillosos de la ciutat sense tenir por de que et robin o et clavin una ganivetada (encara que els de Remolins sabem que allà no hi cap perill). Un any més hem patit aglomeracions de gent. Un any més hem superat la immensa calor de mitjans de juliol en una ciutat envoltada de l'humitat del riu Ebre. Un any més ens hem retrobat amb amics del cole, de l'insti. Un any més... sí, sempre és més o menys el mateix, però aquest any hi ha hagut algunes novetats. Aquest any la gent s'ha multiplicat per mil, no havia vist mai les riuades, com a formiguetes... És evident que hi ha un interès per rehabilitar el casc antic, i tots sabem que s'han despertat massa tard, però com diu la dita "más vale tarde...". Tortosa té molt de patrimoni i aquests dies tan xafogosos ho hem pogut comprovar. Les muralles entre Remolins i el Rastre són espectaculars i enooormes... no en tenia ni idea que això ho tingués tan prop. El passeig de Ronda, popularment conegut com "el passeig" va quedar molt xulo amb totes les paradetes, tots sabem que durant l'any només l'habiten personatges que més val no conèixer. En fi, que a part de l'estrés i la calor, m'ha agradat passejar pel casc antic i gaudir dels edificis emblemàtics de la ciutat.

Una curiositat, Font Selva patrocinava l'esdeveniment amb unes ampolles especials amb el logo de la festa (per cert, molt bonic). Suposo que s'ha triat l'aigua per l'important que és aquest bé natural per a les nostres terres.

I per últim, us recomano molt que visiteu la web de la festa, ja voreu com us vindran ganes d'assistir-hi l'any que ve.

Facebook

2008-07-22T20:54:00.003+02:00

Dieu-me tonta, antiquada, o el que vulgueu... però fa un parell de dies que he descobert FACEBOOK. Segur que ja fa temps que va però jo no sabia de la seva existència fins que una amiga em va dir: no estas a facebook? Ara que he vist què és, puc dir que tothom està a facebook!! Aquesta amiga tenia raó. He trobat a amics que no veig mai, a amics que tenia mig oblidats... en fi a una gentada considerable. Potser sí que com diu el meu colega geek n'Elrohir, facebook ens espia i és el gran hermano, però d'això viu, no? Vull dir que d'això es tracta, de crear reds socials mitjançant les nostres dades personals. Jo sóc de l'opinió d'estar al corrent de les tendències actuals, i això ara és l'amistad virtual. Ves a saber què ens depara el futur... Però us animo a "fer-vos" de facebook.

Un comiat passat per aigua

2008-07-16T20:42:00.007+02:00

Els amics es comencen a casar, suposo que ja tenim edad d'aquestes coses, però el fet que aquest any tingui tres casaments i que tot tres siguin d'amics, i a més de la nostra edad... em fa recapacitar sobre la vida, què hi farem...
El cas és que el dia va començar tort, estava tapadot i molt núvol. Efectivament, per la tarda va caure un aiguat! L'última nit de festes, i el comiat de solters que teníem previst per a la nit, perillava...

Les noies vam ser més vives que els nois, i teníem una tarde d'allò més relaxant. Vam anar al nou SPA que han obert a Amposta. Vam gaudir de saunes, banys turcs, contrastos d'aigües, jacuzzis i xorros d'aigua per l'esquena. Ja us podeu imaginar que totes volem repetir!! Tot això passava mentre els nois s'arrossegaven pel fang, intentant-se matar amb boles de pintura assessines, talment com si estessin a la guerra: NO GRÀCIES!

Finalment la cosa va sortir bé, la pluja va parar, i, tot i el fred, vam poder realitzar les proves als nuvis, tal com estava previst. El ball no va defraudar... no recordo ben bé què vaig fer durant la nit, només sé que vaig parlar en molta gent, i em vaig retrobar amb persones que feia segles que no parlava... un clàssic. La veritat és que m'ho vaig passar de conya. I cap a les 9 del matí, quan el sol ja estava ben amunt, els de la Centauro encara cantaven "Litros de alcohol...". Quina energia tu!, no s'acabava mai. Això sí que són unes festes!

Els yankis

2008-07-16T20:30:00.005+02:00

Fa un parell de setmanes, en Parsi va marxar a Washington... sí, alguns direu: què afortunat!! És cert, és una de les coses bones que té tenir una feina a la capital i una mica estressant, que et toca fer viatges pel món de tant en tant. Bé, quan va tornar m'explicava algunes de les coses ben curioses del país dels Yankis, ja sabeu, lo típic. Però el que em va cridar l'atenció va ser això:
Sí, és una màquina expenedora d' ipods, iphones i tota mena de productes Apple. Mentre aquí ens comprem un paquet de tabac, xiclets o una capsa de condons, els americans fan servir aquestes màquines perquè la gent compri un ipod, com si tothom tinguès 200 o 300 dòlars per malgastar en un moment donat... en fi: This is America! i visca el consumisme!!

He de confessar que en Parsi es va portar molt bé i em va regalar un d'aquests joguets, val a dir que és genial. Crec que aquest noiet m'està encomanant la passió per la tecnologia, jo abans era de lletres, mig hippiosa i ho escrivia tot a mà... ELS TEMPS CANVIEN, a una velocitat de bojos.

Buaaahhh, una passada!!!

2008-07-09T08:38:00.003+02:00

Ahir vaig tornar a gaudir com mai! M'encanta com balla, m'encanta la seva música, m'encanta el seu tracte amb el públic... en definitiva: ÉS UNA ESTRELLA del rock!
Bfffff, no tinc més paraules... encara em sonen les orelles.... "Amenican Womaaaan, nanananana" UNA NIT GENIAL!

Segona Marxa Nocturna

2008-06-25T20:00:00.005+02:00

Com diu Puça al blog de la UEC Tortosa, per a mi també va ser una nocturna molt xula. Primer de tot perquè vaig arribar a Caro molt millor que l'any passat, que va ser el meu primer any i vaig patir lo meu, després perquè la gentada que hi havia posava la pell de gallina, va ser una gran festa popular on vaig veure moltes cares conegudes, i això em va fer pensar que a la gent li agrada fer esport, li agrada la muntanya i li agrada la natura. La Nocturna és una travessia que es pot adaptar a totes les necessitats, als que corren, als que passegen, als que la volen fer sencera, als que en la meitat ja en tenen prou... és ideal! Felicito a la UEC de Tortosa, este any els habituallaments van ser més consistents. Espero que l'any que bé la convocatòria sigui encara més nombrosa i sobretot espero fer-la sencera... uf... només de pensar-hi ja me retornen les "agulletes"!!

Espectres

2008-06-20T10:58:00.003+02:00

Ahir vam poder gaudir d'una escapada al teatre! Feia molt temps que no hi anàvem, ha sigut un anyet dur... però ara, amb el bon temps, ja venia de gust tornar a veure una obra. El Romea és un teatre, al meu parer, molt bonic, sense ser espectacular, té l'aire d'un teatre antic. Bé, anem al gra, l'obra: val a dir que el repartiment d'actors és immillorable: l'Emma Vilarasau, la pubilla de Catalunya, jeje, el Jordi Boixaderas, el Mingo Ràfols, i dos actors més joves que no coneixia de res, Ramon Pujol i Queralt Casasayas. I no decepcionen, sobretot l'Emma, la protagonista, fa una feina extraordinària: riu i plora com mai! A l'inici vaig pensar que ens avorriríem amb tant discurs, però la cosa va prenen forma poc a poc, i agafa un ritme crescendo impressionant. Sí, passen coses, i fortes, i ens fa reflexionar sobre les mancances i febleses de la humanitat, i de les relacions entre persones, les creences, els ideals. Finalment, es converteix en una obra inquietant i són els espectres del passat els qui dominen els personatges del present. Per cert, un 10 per a l'innovador decorat, que produeix uns efectes visuals, talment com si els espectres estessin entre nosaltres.
No sé fins quan estarà en cartellera, però és altament recomanable.

Bad Religion a Barcelona

2008-06-19T19:22:00.004+02:00

Ahir vaig anar a Razzmatazz al concert de Bad Religion. Potser feia 3 anys que els de Califòrnia no venien per aquí i, tot que l’espera ha estat llarga, ha valgut la pena. D’entrada semblava que no omplirien la sala, però poc a poc va anar arribant la gent i a les 10 ja estava la pista plena, i el públic corejant el nom del grup. Amb l’excusa de la presentació de l’últim disc, New Maps of Hell, que he de confesar encara no he escoltat, van repassar cançons mítiques dels altres discs, no fos cas que la parròquia s’avorrís amb tanta novetat. Em va encantar com van combinar les cançons noves i les antigues, de manera que el ritme i l’atenció de la penya no va decaure durant tot el concert. A l’acabar, suats de mala manera però satisfets, i sentint-mos una mica més adolecents, tornàvem cap a casa a la dura realitat, que a l’endemà era dia de treball.

La ruta natural

2008-06-18T12:50:00.001+02:00

Us recomano aquest curt, d'Álex Pastor, que ha guanyat uns quants premis.

La tornada

2008-06-17T21:16:00.002+02:00

Després de la temporadeta de descans, he decidit tornar amb més kultura, que espero que no sigui poca, i que no es torni a aturar, almenys durant un temps. He fet una mica de renovació i he afegit alguns enllaços interessants a la columna de l'esquerra, us els recomano!

Demà ja començo amb un concert a Razzmatazz, ni més ni menys que Bad Religion, els reis de hardcore melòdic, un clàssic! Ja us contaré.

Males notícies

2008-03-12T09:20:00.002+01:00

Degut a la falta de temps, em veig obligada a fer una temporada sabàtica al blog. Haureu vist que últimament no escric gaire. No és perquè no tingui temes al cap, ni consumeixi prou cultura com per mantenir-lo, simplement és que no trobo el moment d'asseure'm davant de l'ordinador. Les classes de francès em porten una feinada, i la meva esquena em reclama tandes d'exercicis diaris, així que entre tot plegat em queda poca estona per al blog.
Tot i així, no m'agradaria oblidar-lo per complet. Confio que cap al bon temps podré tornar-hi i amb més ganes! Per tant, només em queda dir-vos: FINS AVIAT!

Els negocis a Lisboa

2008-02-27T21:40:00.002+01:00

Em permeto fer un post des del LOUNGE estan... resulta que sense saber-ho viatjo amb business class, i ara me n'adono de totes les avantatges que té la gent rica, o amb una mica més de dinerets. Aquí hi ha uns sofas blancs de disseny, una barra plena de menjar gratuït, begudes i cafès els que vulguis, Internet gratuït, un silenci sepulcral, i gent amb els seus ordinadors i amb els seus trajes grisos. Jo destaco entre aquest ambient, una noieta petita, amb ulleretes blanques, amb el meu traje no gris, sinó color ocre i sense tacons, tinc els peus fets malbé. Estava morta de gana i he arrassat el bufet, espero que els de TAP Portugal no m'ho tinguin en compte. Doncs, aquí em trobo, a punt d'enlairar-me cap a l'altra gran ciutat, Oporto. Allí m'esperen dues reunions més i després ja podré tornar cap a casa. Ja em veig capaç de fer una valoració d'aquesta escapada: era necessari. La gent de Portugal valora molt el contacte humà, és per això que era difícil que em fessin cas, només amb un trist e-mail, que sí, que Internet és la canya, però encara hi ha persones que funcionen de la manera tradicional... Només espero que a partir d'ara els portuguesos s'hagin reconciliat amb mi, i que encara que només vegin una noieta jove d'ulleretes blanques, puguin refiar-se'n de mi quan els envio un e-mail.

Pel que fa a la ciutat de Lisboa, m'ha deixat sense paraules i amb unes ganes terribles de tornar-hi amb calma i sense maletes plenes de llibres. He fet escapades nocturnes per tal de fer-me una idea de l'aspecte d'aquesta ciutat banyada per l'inmens riu Tajo, però no és el mateix. Tornaré seguríssim, i procuraré anar-hi acompanyada... segur que trobaré pretendents que m'hi voldran dur de bracet.

M'encantaria poder penjar una foto emblemàtica de la ciutat, però els serveis del Blue Lounge també són limitats i no em deixa guardar fotos a l'ordinador.

Mil records des de Lisboa!!!

Lenny ha vuelto!!!

2008-02-19T00:01:00.003+01:00

Per fi Lenny ens deleita en un nou disc. Tots els fans estem emocionadíssims, els discos d'aquest negre americà (de molt bon veure) es fan de rogar, però són genials...
Qui no conegui a Lenny Kravitz, li recomano enormement, sobretot els primers discos.
Encara no sé si vindrà a Barcelona, però de moment sembla que es segur que actui a Bilbo: www.bilbaobbklive.com/

Art a l'abast de tothom

2008-02-03T18:54:00.000+01:00

Gràcies a la nova revista Time Out Barcelona, hem descobert una nova galeria d'art a Barcelona, que recomano que visiteu. Nosaltres ens vam animar a anar-hi, ja que feia temps que buscàvem un quadre per a l'habitació... i no hi havia manera de trobar res que ens fes el pes. Doncs, ja hem fet fira! A la galeria Artevistas, situat al passatge del crèdit, molt prop de la plaça Sant Jaume, hi vam trobar pintures de molts artistes amb tot d'estils diferents, totes mides i preus. Però el més sorprenent, és que els quadres estan a terra (ben protegits) perquè es pugui remenar i mirar un per un. A mi sempre em fa cosa entrar a les galeries d'art, no hi ha mai ningú!, els quadres estan a les parets i són intocables, i a més els preus... són prohibitius. A la galeria Artevistas, et sents com a casa, t'atenen força bé, i et deixen remenar i tocar tot el que desitgis. Nosaltres ens vam decantar per un estil abstracte però amb un cert sentit. Us recomano moltíssim que visiteu la seva web i navegueu per les diferents obres d'art que hi apareixen. Els quadres d'una tal Isabel Pons Tello són brutals, i guanyen molt vistos en directe.

Cap de setmana complet

2008-01-29T10:23:00.001+01:00

De tant en tant va bé fugir de ciutat i fer activitats a l'aire lliure. Aquest cap de setmana passat he tornat a terres privilegiades, on hi pots trobar mar i muntanya en només 30 kilòmetres de distància. El dissabte, una vegada més, vam visitar la platja de la marquesa, al bell mig del parc natural del Delta de l'Ebre. Aquesta platja em fascina, miris on miris només hi veus petites dunes de sorra, mar i ocells... i al fons de tot el far, minúscul i blanc. Un bon passeig per pair una bona paella marinera del de Figueres.

Diumenge, tot el contrari, un altre parc natural, el dels Ports de Tortosa-Beseit. Aquesta vegada l'excursió tenia com objectiu les Gúbies de la Vall Figuera, així que ens vam equipar amb el material adquirit a les rebaixes, i vam emprendre el camí de dues horetes cap a lesGúbies. Una excursió fantàstica en vistes i paratges naturals preciosos, bastant tècnica i difícil, però el millor... l'oloreta de pinassa, de muntanya, en definitiva l'oloreta del nostre Port.

Llàstima que la cosa ha acabat malament, el virus de la grip s'ha apoderat de mi, però almenys he pogut gaudir d'un cap de setmana complet!

Entre pocs i massa

2008-01-24T19:25:00.000+01:00

Quin tip de riure! La comèdia "eròtica" del Club Capitol ens va permetre esvair la nostra ment durant una bona estona. Basada amb el tòpic que els homes només pensen amb el sexe, el director de l'obra desenvolupa un seguit de situacions i estereotips ben còmics. La crisi sexual que travessa la parella protagonista els porta a provar modalitats del sexe un pèl diferents a la de sempre, i encara que no estava dintre dels seus plans, això provoca alguns canvis ens els seus ideals de parella, que ni tan sols podien intuir que existien. L'obra no té un argument molt profund, ni unes reflexions massa transcendentals, però sap mostrar la part bona d'una crisi, en aquest cas sexual.
Suposo que li pengen l'etiqueta d'"eròtica", primer, per tal d'atreure més públic, no ens enganyem, segon, per la temàtica, parlen de sexe, sí, però sense fer-nos sentir incòmodes, tercer, perquè apareixen cossos nus integrals, sense fer us de l'exhibicionisme, i quart, pel vocabulari sexual que utilitzen, degut a exigències del guió, imagino, res de tites, culs i vulves... més aviat polles, xones, tranques, cigales, conills...
És a dir que podríem dir que és una combinació de reflexió quotidiana (crisi matrimonial) i erotisme (agafat pels pèls), i tot embolcallat amb una gran bossa d'humor, que és el que predomina. Sens dubte, una obra molt recomanable per exercitar els músculs de la risa.

Trama: 8
Escenografia: 9
Actors: 8
Decorat: 6

Intimitat?

2008-01-22T13:53:00.000+01:00

Primer de tot, deixar clar que em declaro fan de la Clara Segura. Aquesta actriu em té captivada. No m’atreu ella sexualment, m’atreu la seva manera d’actuar, com plora i com, de sobte, es peta de riure. Tot i que l’obra no acaba de ser el que m’esperava, val a dir que els actors es mereixen un 10. Sobretot ella, la Clara.
Intimitat no és una obra sobre la “intimitat”de les persones, almenys des del meu punt de vista. Es tracta d’una obra que planteja una crisi matrimonial, com taaaantes altres obres i pel•lícules. El tema ha estat tractat de tantes maneres diferents en el món cultural, que l’obra no sorprèn ni aporta cap reflexió innovadora. L’home infidel que es planteja abandonar la seva dona i els seus fills, els dubtes i reflexions que tot això li genera. La dona histèrica i monòtona que intenta salvar la seva relació amb els típics mètodes (viatge, psicòleg...). Aquesta és una de les versions de la història, la que els espectadors estem veient, però n’hi ha d’altres, segur! Les coses sempre depenen de qui les expliqui o amb quins ulls es mirin.
Per cert, qui és la psicòloga guapa que parla en italià?? Em vaig quedar amb les ganes d’aprofundir més en la seva història...

Tot i la meva crítica negativa, us la recomano!
(puntuació)
Trama: 5
Escenografia: 9
Actors: 10
Decorat: 6

ONCE, un pastelón independent

2008-01-15T21:10:00.000+01:00

Fa mil anys que no escric un post. La vida laboral em deixa esgotada cada nit... això no pot ser bo de cap manera... Però bé, encara em queda una miqueta de temps per anar al cine de tant en tant. Feia segles que no anava als Verdi, i el passat cap de setmana ens vam deixar caure per aquests cinemes tan famosos de la vida gracienca. Sota el meu punt de vista, es podria definir aquest film irlandès, ONCE, com una pel·lícula dolça. Surts de la sala amb un somriure a la cara i amb els sentiments amorosos a flor de pell. Un cop vas analitzant els detalls, te'n adones que també és una mica cruel... i és que les vides dels nostres protagonistes no són gaire afortunades.
És cert que la música hi regna bona part del temps, però sorgeix d'una manera natural i gens forçada, vull dir que en cap moment hi ha diàlegs cantats o coses per l'estil, i això s'agraeix. Les cançons, o més ben dit, les lletres de les cançons prenen protagonisme per deixar-nos entrar en les vides i els sentiments dels personatges.
No podem negar que en el fons és una història dramàtica, però les melodies fa que l'espectador no estigui trist, ja que almenys, tan ell com ella poden gaudir i compartir allò que més els agrada, de fet l'única cosa que els uneix: la música.

I... algunes dades anecdòtiques: el prota és el cantant d'un grup irlandès molt conegut, anomenat The Frames, de fet, el director de la peli, John Carney, va ser el baixista d'aquesta banda durant algun temps. La noia, o noieta (només té 19 anys), és txeca i viu a Praga. Va començar a tocar instruments als 7 anys, i avui en dia és una compositora de gran talent. Tots dos es van conèixer a Praga, quan ell visitava la ciutat, de seguida es van entendre i van treure un disc junt, que s'anomena The Swell Season. (Gràcies, Matri pel fulletó informatiu!!)

I per als més fanàtics, podeu clicar AQUÍ per escoltar la banda sonora. Us deixo amb un video que segur que us agradarà:

REC

2008-01-02T16:01:00.000+01:00

Aquests dies de relax per les terres van ser interromputs durant una hora i pico als multi-cines de Roquetes city. Tensió màxima, apretades de braç, bots del seient i jerseis per dalt del nas... vam atrevir-nos a veure REC, del director català Jaume Balagueró. Ja em van agradar molt algunes de les seves pel·lícules (Els sense nom, Darkness), i aquesta va estar a l'altura!
Un parell de periodistes passen la nit en un parc de bombers per explicar a l'audiència del seu programa en què consisteix la feina d'aquest col·lectiu. Tot sembla molt normal i avorrit fins que reben la trucada d'una urgència. Tots marxen esperitats cap a l'adreça indicada, i allí es troben amb una veïna que sembla ser que té un atac d'histèria... Quan tot sembla solucionat, veïns, bombers, periodistes i policies se n'adonen que no poden sortir de l'edifici ja que aquest ha estat precintat... I aquí comença tot...
Una història terrorífica, però curiosament creïble, i sense recaure en els fenòmens paranormals i d'esperits malignes, fantasmes, etc., cosa que agraeixo enormement.
Altament recomanable per als amants de les pel·lícules de por.

Noves revistes

2007-12-17T17:42:00.000+01:00

Ja fa uns mesos que va sortir la notícia del llançament de dues revistes molt interessants, però no va arribar a les meves orelles fins la setmana passada, i gràcies a una font molt fiable.

Sàpiens publicacions (del grup Cultura 03) ja ha distribuït per tots els postres quioscs la nova revista Lonely Planet. Com us podeu imaginar, es tracta d’una revista amb reportatges de viatges. Encara no n’he pogut fullejar cap, però si s’assembla a les guies d’aquesta marca tant reconeguda mundialment, segur que és de bona qualitat.

A més a més, han apostat també per una revista que ofereix als lectors tot tipus d’ofertes culturals i d’oci. Es tracta de Time Out BCN. Time Out ja existeix a Londres, Nova York i Chicago, està sent molt popular en aquests indrets. A part d’anar dirigida als lectors locals, també s’han proposat arribar al públic turista que visita la ciutat, és per això que es sortirà també en anglès. La meva font (del tot fiable!) m’ha dit que ja hi ha un número zero a punt d’aparèixer, així que la trobarem als quioscs ben aviat.

Només em falta donar l’enhorabona a Sàpiens publicacions i a Cultura 03 per aquestes dues publicacions que fan tan bona pinta.

Construire un feu

2007-12-11T21:20:00.000+01:00

Ja fa uns mesos, un d'aquells caps de setmana morts a Barcelona, que has decidit no baixar per raons X, ja sigui perquè s'han de fer deures de francès, ja sigui perquè has de pintar el menjador o... simplement perquè vas baixar el capde passat, i no t'agradaria que la família es mal acostumés... Doncs el que deia, que un dissabte, "ni cortos ni perezosos" vam agafar el Zafir, que aviat farà un anyet, i ens vam arrear cap a Perpinyà. Sí, feia uns quants dies que volíem anar a algun lloc prop de Barcelona que no haguéssim visitat mai, i Perpinyà ens feia gràcia. Després, la ciutat no va resultar com ens l'imaginàvem... quatre carrers comercials, un castellet amb la bandera catalana, i poca gent que parlés la nostra llengua, això sí, cartells, noms de carrers, etc. estaven escrits en català, però ja em diràs per a qui... si ningú el parla...
En fi, al que anava. Anar a Perpinyà va ser una bona ocasió per comprar més còmics en francès. M'encanta llegir còmics en francès. Des de que vaig començar les classes (ja farà uns... 6 anys) intento comprar-me'n quan puc, quan visito la France o a les fires del llibre. Són d'una qualitat irresistible, les il·lustracions, els textos... no sé, s'ho curren molt. I també és una bona manera de llegir en francès i molt divertida.
Vull recomanar un còmic preciós: Construire un feu, inspirat en una "short story" de Jack London ("To Build a Fire", podeu llegir-la sencera en el link). És una adaptació molt curteta, i que gairebé no té text, cert, però només amb les il·lustracions de l'autor (Chabouté) i amb les quatre paraules aconsegueixen transmetre una sensació d'angoixa brutal! Llàstima que els còmics durin tan poc i siguin un pelet cars... Suposo que tenir un àlbum d'aquesta qualitat s'ho val!
Per últim, una referència a l'editorial VENTS D'OUEST (del grup Glénat), un segell que publica uns còmics excel·lents i aposta per històries poc comercials i socials.

Retorn

2007-12-04T20:16:00.000+01:00

Ver mapa más grande

Després de dos o tres dies de retorn a la realitat, per fi em veig capaç d'escriure les meves impressions sobre el viatget que he fet recentment.
Mèxic és un lloc amb moltes cares. He tornat amb la sensació que només he vist una ínfima part del país, i que no tinc ni idea de com funciona aquest. És cert que el meu objectiu era simplement passar unes vacances a l'altra part del món, i veure coses diferents i paisatges magnífics... això ha estat acomplert. En canvi no tinc la sensació d'haver-me impregnat de la cultura mexicana, tal com em va passarquan vam viatjar al Marroc, i suposo que és perquè n'hi ha moltes de cultures mexicanes. La de la part on jo he anat és principalment la cultura maya, que no és poca cosa. Hem escoltat llegendes dels mayes i hem visitat algunes de les ruïnes de les seves construccions, bastant espectacular tot plegat, algunes enmig de la selva...
Tot i aquesta reflexió inicial, he passat dues setmanes molt especials. He fet un segon estiuet: els que em coneixen bé, ja saben que jo i l'estiu som grans aliats, en aquest sentit per tant, el meu cos ha recuperat l'energia perduda durant les últimes setmanes de fred a Barcelona.
Per sorpresa meva, he descobert que els descendents dels mayes són molt bona gent i molt amables amb els "really fucking tourists", sempre intentant donar-te el millor i fer-te sentir com a casa, "claro que sí" era la resposta a totes les nostres peticions.
He conduit per carreteres mexicanes amb un cotxe automàtic (no n'havia conduit mai!!) i hem superat els controls dels homes de les metralletes, cosa que feia una mica d'angunia.
La majoria dels yucatecos viuen en casetes petites, algunes amb sostres de "palapa" (fulles de palmera seca), per dormir, una hamaca, i per menjar tortillas de maíz. És un país molt selvàtic i tropical, i això és respira tan bon punt surts de l'aeroport.
He descobert que Cancún és una farsa!! i que tots els "just married" que allí passen la lluna de mel contribueixen amb el major desastre de les platges del carib. M'atreveixo a dir que no sé si hi ha més de 5 metres des de la façana dels hotelarros fins a l'aigua del mar... tots ens vam endur una gran decepció. Només uns 100 kilòmetres més avall de Cancún, ja trobem reserves naturals, on els cocoters i les platges desèrtiques regnen les costes caribenyes.
I que dir dels Cenotes, els infinits rius subterranis, aptes per al bany, cosa que s'agraeix després d'aguantar tot el matí a 30º visitant una de les 7 meravelles del món, Chichén Itzá.
I ara, un deixo amb algunes fotos, sempre diuen que una imatge val més que mil paraules, no?

MEXICO

2007-11-22T14:50:00.000+01:00

Ei!!! Això és genial!, no tinc gaire temps per entrar per entrar en detalls, només per dir que mèxic és un país per descobrir... de moment tot està sent preciós i la gent és super amable. I el millor de tot és que encara ens quedem 8 dies!!! VISCA!!!
Un petó a tothom i ens veiem, parlem o postegem a la tornada!

2666 by Roberto Bolaño

2007-11-15T20:47:00.000+01:00

L'obra pòstuma de l'escriptor xilè Roberto Bolaño es representa ara al Teatre Lliure, fins el 25 de novembre, obra dirigida per Àlex Rigola.
Són cinc actes, un d'ells inacabat (no sabem quin), entre els quals es poden establir lligams, ja sigui pels personatges, pel lloc o per la temàtica. L'obra combina molt bé l'estranya història d'un escriptor misteriós alemany, amb el pseudònim de Benno Von ARCHIMBOLDI, i els aterradors assassinats de dones a la ciutat de Santa Teresa, Mèxic (la real: Ciudad Juárez).
La veritat és que des del primer dia que vam veure els dos primers actes, a tots se'ns va quedar un cuquet a dins: qui és aquest tal Archimboldi? Serà un escriptor real? De seguida vam fer investigacions per Internet... i hi ha un parell de personatges relacionats, però, evidentment, no us explicaré més d'això...
Pel que fa a l'altra part de l'argument, els múltiples assassinats de dones mexicanes, gairebé ocupen tres actes sencers, tot i que és un tema present durant tota l'obra. És interessantíssim descobrir com és la societat mexicana, sobretot la fronterera amb els EEUU, com es relacionen, quin tipus de negocis tenen entre mans... una mica trist tot plegat. El masclisme que regna en aquesta societat arriba fins al punt d'haver de comptar dones mortes a munts, ja siguin nenes, noies o dones més grans. És cert, a qui a Espanya també hi ha molta violència de gènere, però això és diferent: són els homes que maten a les dones, no cal que siguin la seva parella, simplement les maten per ser dones!!! MOLT FORT!
Arrel de veure l'obra de teatre del Rigola, he pogut llegir alguns articles sobre aquesta ciutat mexicana: Ciudad Juárez, i sembla que la cosa no s'atura: ja porten més de 400 dones assassinades des del 1993. Així que, un 10 per la denúncia que fa Roberto Bolaño des de la seva novel·la.

I, us preguntareu: què hi té a veure un escriptor alemany amb un problema social mexicà? Bé, ho haureu d'anar a descobrir al teatre.

PLENAMENT RECOMANABLE:
(puntuació)
Trama: 9
Escenografia: 9
Actors: 10
Decorat: 9

Per cert, que marxo a Mèxic 15 dieeeeeeeeeeeeeees!!!!! Quines casualitats que té la vida! No patiu, per Ciudad Juárez no hi posaré els peus!

El somni de Cassandra

2007-11-05T17:57:00.000+01:00

L’última de Woody Allen explica la història de dos germans londinencs de classe treballadora, que somien convertir-se en rics a tothora, com el seu tiet Howard, un cirurgià estètic corrupte a qui no li falten els quartos. L’un s’enamora d’una actriu de teatres secundaris a qui li promet un futur magnífic a Califòrnia, després que les seves inversions en hotels de luxe tinguin èxit, clar... L’altre treballa com a mecànic, però el joc i el whisky són el pa de cada dia en la seva trista vida. Les esperances de canvi dels dos nois augmenta quan se n’assabenten que el seu tiet Howard els vindrà a visitar. Tots dos veuen els seus somnis complerts, però el cirurgià també té problemes, i demanarà ajuda als seus nebots a canvi de satisfer les seves peticions. Ja us podeu imaginar que el favor del tiet Howard no serà tan fàcil i portarà unes conseqüències nefastes per als dos germanets.

És cert que la trama d’aquesta nova pel·lícula recorda, de tant en tant, a Match Point. Potser per l’estil, per la ubicació, pel fet que els protagonistes de classes treballadores es barregin amb personatges de l’alta societat... tot i així, no crec que estigui a l’altura d'aquesta, ja que és més previsible, i no aconsegueix crear un neguit especial, patint per si els enganxen...

Allen et transporta cap a les fronteres entre el bé i el mal: el fet d’actuar contra les normes, serveix per salvar el cul, però un aterrador remordiment de consciència sura al cap d’uns dies i no hi ha manera de dissoldre’l. El film vol també remarcar les diferències de caràcter entre els dos germans: l’egoista que és capaç de fer el que sigui per una vida millor, encara que això signifiqui violar les normes de la societat; i el bon samarità que es veu enredat per l’altre, i que de cop se n’adona que ja no vol formar part del joc. Però ja us adonareu, un cop vista la pel·lícula, que totes dues posicions fan que els dos germans continuïn sent uns desgraciats.

I us preguntareu, què té a veure el títol de la pel·lícula amb tot això? doncs bé, el Cassandra’s Dream és el nom d’un petit vaixell on comencen els somnis dels germans, i on malauradament també acaben, en sec!

El orfanato

2007-10-28T20:41:00.000+01:00

Laura (Belén Rueda) decideix tornar a la casa on havia viscut de petita, una tètrica mansió que havia estat un orfenat, per crear la seva pròpia residència de nens discapacitats. El seu marit i el seu fill adoptat (com ella) l'acompanyen en aquesta aventura, però res va com estava previst. Simón, el fill de la parella, desapareix sobtada i misteriosament, i la seva mare fa els impossibles per descobrir l'entrellat del misteri.

El film aconsegueix mantenir els espectadors alerta i en tensió, i això li dona un punt positiu a la pel·lícula. No obstant, tot i que la trama està ben lligada i no es queden gaires fils penjats, el tema és una mica recurrent i això provoca que el final sigui del tot previsible. Paisatges espectaculars i una banda sonora molt adient.

Jutgeu vosaltres mateixos amb el tràiler:

El ranci de Molière

2007-10-26T17:58:00.000+02:00

I aquí va un altre suggeriment teatral: El senyor Perramon, al Romea. Una adaptació de L’avare de Molière que ens mostra l’avarícia més rància en primera persona. En Perramon és un senyor ja entradet en edat, encarnat per un fantàstic Boris Ruiz, que és temut per tothom a causa de la seva mala llet i de la seva fama, del tot merescuda, de viure a costa d’escanyar els altres. La seva rateria arriba a ser tan extrema que fins i tot pesa més que la felicitat dels membres de la seva família. A partir d’aquí comença una trama d’embolics entre els diferents personatges que ens recorda als més típics malentesos del drama de Shakespeare.

L’obra no va més enllà de ser entretinguda i còmica, però potser tampoc ho pretén, diríem que es tracta de fer passar una bona estona als espectadors, i d’oferir la possibilitat de veure uns actors que s’hi deixen la pell, és realment un gust!

Bon cap de setmana i que empasseu de valenta Kultura!!

PROPOSTES GASTRONÒMIQUES

2007-10-25T18:44:00.000+02:00

Avui, ja que és dijous, us proposo dos locals de tapes per al cap de setmana.

El primer, amb nom d'església: Santa Maria Tapes, un restaurant situat al barri de born de Barcelona que ofereix una varietat de tapes originals i amb tendència oriental. Són petits platets en miniatura que ells anomenen tapes, però que en realitat són plats de carta de restaurant, reduint-ne la quantitat, de manera que es poden considerar tapes. Menjar elaborat, original i de qualitat. Per a aquells que els agradi innovar en gustos. La pega: sempre està ple de gent i s'ha de reservar. Hi ha bastant soroll ambiental, però tenen una sala més tranquil·la al soterrani. Els cambrers són molt propers, podríem considerar-los neohippies que quadren amb el barri.

El segon, Alta Taberna Paco Meralgo. Un lloc un pèl "pijo" per la gent que hi freqüenta. Fa la pinta que surt a totes les guies, ja que abundent els guiris. Tot i així, el lloc és molt recomanable. Disposen d'una carta de tapes de tota la vida, però de molt alta qualitat: pernilet ibèric, favetes amb chipirons, bolets saltejats... mmmm! Assegut en tamborets i taules que semblen barres d'un bar, es pot sopar a base de tapes tradicionals però ben fetes. Cambrers eficients i per la feina. La pega, un altre cop, sempre està a tope i s'ha de reservar taula si no vols esperar-te uns... 25/30 minuts, això tenint sort!

Les fitxes:
1. Santa Maria Tapes
Comerç, 17 (bcn)
93 315 12 27
Preu: de 35 a 40 euros per barba

2. Alta Taberna Paco Meralgo
Muntaner, 171
93 430 90 27
Preu: de 40 a 50 euros per persona

Apa, bon profit!!!!

World Press Photo 2006

2007-10-22T15:37:00.000+02:00

Per fi el cap de setmana, Frankfurt em va deixar exhausta... Decidim quedar-nos a Barcelona a descansar, sí... descansar! Quan una ja té una edat el descans és massa sovint prioritari.

Tot i així, fem plans d’anar a veure l’exposició de fotografia WORLD PRESS PHOTO 2006, una selecció de les fotos periodístiques de l’any 2006 que s’han fet per tot el món, i per fotògrafs també d’arreu. Fa molt bona pinta, a més a més, l’entrada és gratuïta!

Anem cap al raval, al CCCB, un lloc que personalment sempre m’agrada anar-hi: es respira un ambient jove, fresc i cultural..., no em negareu que trobar una atmosfera com aquesta al bell mig del “barri xino” no és una mica curiós. Però la barreja no queda malament, una desena de nens immigrants omplen el pati de corredisses i crits d’alegria entre els joves barcelonins, ansiosos d’empapar-se de cultura. La tarda és gris i freda, i fa un airet de mil dimonis.

Les primeres fotos són realment impactants... ja us podeu imaginar: per mil euros, digueu esdeveniments que hagin succeït durant el 2006, on s’hagin pogut captar fotos esfereïdores... SÍ! Són les guerres i els conflictes armats!!!! Em sembla que tots pensem que si la resta de l’expo continua així, acabarem la tarda de dissabte més trinxats que durant la setmana. Per sort, a mesura que anem avançant, podem gaudir de diversitat fotogràfica.

Vaig valorar molt positivament les explicacions de cada imatge, realment essencials a l’hora de comprendre perquè aquella foto havia estat seleccionada, tot prenia més sentit.

No n’entenc gens de fotografia, però més enllà dels aspectes tècnics, aquesta expo em va absorbir durant més d’una hora i, aquelles escenes em va portar a pensar en les diferents situacions de la gent que habita al nostre planeta. Així doncs, donat que no ens va costar ni un ral, només em queda recomanar-vos-la.

Frankfurter Buchmesse, svaguen svaguen

2007-10-13T11:49:00.000+02:00

Ja fa quatre dies que la Buchmesse ha començat. Com tothom ja sap, aquest any som el país convidat de la fira... què significa això? Principalment, que la gent del món de l’edició que no sabia de l’existència de Catalunya o els Països Catalans, ara ja n’està al cas; també que la gent del món de l’edició que coneixia el nostre país, però que no sabia que teníem una cultura pròpia, ara també n’està al cas. Si sent el país convidat hem aconseguit aquestes dues coses, ja ens podem donar per molt satisfets, ara bé, ser el país convidat d’una fira internacional d’aquesta importància mundial, només significa això? No n’estic molt segura. No puc assegurar que les editorials catalanes aconsegueixin més acords amb les editorials estrangeres, només pel fet de formar part de la cultura catalana, convidada d’honor de la fira. Segurament, no n’hi ha prou amb això. El que sí que crec, és que ser el país convidat de la Fira del Llibre de Franfurt, ha donat a conèixer als editors forans això: que la cultura catalana té llengua pròpia, tradicions pròpies... en definitiva, característiques pròpies i diferents de les d’Espanya.

L’ambient que es respira al hall 5.1, lloc on estan ubicats els estands catalans, però també els espanyols, italians, turcs, i d’altres, ja està bastant calmat. Durant els tres primers dies, s’han vist desfilar un grapat de famosos i autoritats. Just sortir del Prat, ja ens vam topar amb la Maria del Mar Bonet, una mica deixadota... sense pintar i tot això... Després, ja en terres alemanyes, el senyor Carod esperava impacient les maletes al nostre costat... Ja en vam tenir prou per deduir que seria ben sonat. I efectivament, en Montilla, en Saura, en Bargalló, la consellera Geli (que no sé què pinta!!), el ministre de cultura, amb tot un seguici de gent perseguint-lo amunt i avall; i com no, escriptors diversos: Quim Monzó, Lolita Bosch, Carme Riera, Andreu Martín... i també gent de la faràndula mediàtica, en Bassas fent el programa des de la fira, dins de la peixera-estand que tenen aquí muntada, dos passadissos més enllà, i tot de cares conegudes que ara no sabria dir els noms...

Sí, es nota que s’han gastat molts calerons preparant tot el tinglado, exposicions, conferències, castellers envoltats de paradetes de frankfurts..., i milers de corredisses de periodistes desesperats, perseguint al qui podria ser el seu protagonista del dia. En fi, si això serveix per escampar la nostra cultura una mica més, els diners estan ben empleats, tampoc voldríem fer el ridícul, però que no oblidin els habitants i la gent que forma part de la cultura, esperem que a nosaltres també ens cuidin, tant o més.

Ara, només em quedo amb el dubte de com s’ha viscut tot això des de casa. La sensació des de la fira estan, ha estat d’un cobriment mediàtic absolut. Com si es tractés de l’apagada de Barcelona, que cada dia menjàvem apagón, què pesats! Igual que el puto vídeo promocional de Santillana (estand del davant), estic del Saramago i del Goitosolo, i de la musiqueta d’ascensor fins més amunt de la coronilla. Tinc unes ganes de que s’acabi la fireta, ja...

Evidències

2007-10-06T19:23:00.001+02:00

Del 2 al 24 d'octubre, al Versus Teatre, un teatre petitet que hi ha molt prop de les Glòries, us recomano l'obra Evidències. Una obra senzilla, però molt ben elaborada. Es tracta de petits trossos de diferents escenes de la vida quotidiana, o d'algunes problemàtiques del món on vivim: amor, desamor, política, guerres, l'existència de Déu... Els textos estan molt currats, són poètics (de Jordi Cienfuegos) però en cap moment es fan carregosos. Hi trobem grans dosis d'ironia, emocions, tendresa... i sobretot veritats i realitats que són evidents en la nostra societat i et fan pensar una mica més enllà de les paraules.
Dos actors que ho fan de conya i saben transmetre perfectament l'essència i el fons de cada una de les situacions que representen, de manera que de seguida ens sentim identificats. Vestuari i decorat molt senzill però enginyós i divertit. Un espactacle que recomano amb els ulls tancats, crec que no pot decebre ningú.
Premi a la millor direcció i a la millor actriu de la X mostra de Teatre de Barcelona.
I des d'aquí ànims a les sales de teatre petites i alternatives. Disposen d'una cartellera de qualitat i val la pena tenir-les en compte.

Una nit màgica

2007-10-06T19:12:00.001+02:00

El teatre Capitol presenta aquests dies l’espectacle del Mag Lari. Una funció amena, molt divertida i apta per a tots els públics. El personatge del Mag Lari, crea una atmosfera molt familiar, d’estar per casa: fa bromes molt quotidianes que fan que la gent estigui relaxada i agust, només li falla que gairebé totes les bromes les fa en castellà, quan tot l’espectacle és en català... si més no, curiós!
La posada en escena és fantàstica, es nota que és un espectacle molt treballat: bona tria de vestuari, il·luminació i música. I els trucs de màgia, que és el que ens interessa més, són bastant espectaculars, sobretot aquells fets amb caixes, on hi entra, surt i desapareix gent sense parar, realment sorprenent! Els de les cartes també sorprenen bastant, sobretot el del peix Sushi, l’únic peix mag del món. I, adivineu d’on ve aquest peixet???
Si voleu passar una estona entretinguda i diferent, us recomano aquest espectacle.
Per estar al dia: http://maglari.blogspot.com/

El túnel d'en Marc Palou

2007-09-27T16:44:00.000+02:00

Us recomano plenament aquest restaurant. Ambient tranquil, tracte amable, qualitat excel·lent, menjar boníssim. Si teniu un compromís, o voleu passar una vetllada especial, no dubteu en anar-hi. Està situat enmig de l’eixample dret (entre Aragó i Bailén), el preu aproximat per cap ronda el 60 euros (entrant + segon plat + postre + cava/vi).
La seva web: www.eltuneldenmarc.com
Ja em direu què us ha semblat ;)

Un poquito de hip hop flamenquillo

2007-09-27T15:14:00.000+02:00

Les passades festes de la Mercè van portar als grans Ojos de Brujo. Un grup de música d’un estil ben barrejat: flamenc, folk, hip hop, rumba... i una mà d’estils que no diríeu mai que poguessin lligar. Els tres discos que ja tenen al mercat (Vengue, Bari i Techari) són d’una qualitat extraordinària, on els més de 20 membres del grup resolen les mescles i barreges per oferir-nos una música diferent de tot el que abunda, moderna i lliure, i sobretot amb molt de ritme. Doncs això és el que jo m’esperava trobar al concert del dissabte passat al parc del fòrum de Barcelona.

El cas és que ja m’havia perdut dos concerts anteriors: en un, es van acabar les entrades quan només em faltaven 10 persones de cua (després d’estar un hora esperant), i en l’altre no vaig poder anar per qüestions de feina. Això us dona una idea de les il·lusions que tenia posades en aquest concert, i potser per això em vaig endur una gran decepció.

De fet van tocar tal i com són ells, lliures. Van fer un concert ben lliure, a la seva bola totalment... Sense tenir en compte els discos. La música del concert no hi tenia res a veure! quin desastre! El flamenc pur i dur es va apoderar del recinte petat de gent, el so de tants instruments s’esvaïa entre les bufades de vent d’aquell lloc desangelat i enorme. Només vaig ballar agust amb la cançó del Hip Hop Flamenquillo, que lluny de ser la meva preferida, va ser una de les poques cançons dels discs que van sonar aquella nit.

En definitiva, gran decepció dels grans mestres del mestissatge.

El correfoc de barna

2007-09-23T16:27:00.001+02:00

Tota la vida he xalat moltíssim amb el correfoc del meu poble, el del meu barri, i el del poble veí. Era tot un ritual, primer anava amb el meu pare i el meu germà, i després quan ja vaig ser una mica més gran, anava amb els amics. A ple estiu: pantalons texans, samarra de màniga llarga, mocador al coll, un altre mocador per tapar una mica la cara, barret de palla al cap i cap a la festa. Bots i salts al ritme dels tambors, sota les espurnes de foc, tots agafats pel coll amb els ulls mirant a terra, veient com les espurnes et queien per sobre. De tant en tant, alguna se n’escapava i t’entrava pel coll, i una mini cremor et feia soltar un gemec-somriure. De vegades sèiem a terra, fent barrera i cridàvem el “no passaran!, no passaran!”, llavors, venia un diable picat amb la forca encesa, apuntant directament al nostre cap… poc a poc la barrera es desmuntava i tornàvem a agafar-nos del coll per seguir botant. Tot i la suor, tot i la calorada, era genial sentir el bategar dels timbals que et feien bullir la sang. Però arriba un punt que et fas gran i ja perds la il·lusió d’abans, als teus amics els fa por el foc i deixes de practicar una afició que tenies ben arrelada.
Ahir em va fer gràcia anar al correfoc de la mercè, i no va ser mala elecció. Vaig reviure temps remots i recordar mil anècdotes. Vaig analitzar els vestits dels diables, admirar els dracs i bèsties de les colles… i també em vaig fixar amb les indumentàries de la gent; vaig descobrir que a barna la gent no porta barrets de palla, sinó que porta mocadors al cap o caputxes de roba, serà perquè els barrets de palla no existiexen a les grans ciutats? M’en vaig adonar que havia oblidat l’olor de pòlvora!, i vaig sentir unes ganes enormes de tornar a saltar i botar sota les espurnes. Si mai tinc fills els portaré als correfocs per recuperar la il·lusió de quan era petita.

Fotos extretes de Lo Golafre.

Caótica Ana

2007-09-23T13:03:00.000+02:00

Després de dies, setmanes i, fins i tot m’atreviria a dir mesos, decidim tornar a les sales de pantalla gran… Intentem triar una pel·lícula poc comercial, per sort a ciutat això no és una tasca difícil, algo de bo havia de tenir viure a la capital, no? Els films anteriors de Julio Medem (Los amantes del círculo polar, Lucía y el sexo) ja ens havien sorprès gratament, així que creiem que Caótica Ana és una bona elecció. Es tracta d’una jove il·lustradora hippie, Ana, que viu amb el seu pare alemany en una cova a Eivissa. No us penseu que l’acció passa a la petita illa, amb tot d’imatges de platges idíl·liques, sinó que Ana marxa a Madrid animada per una dona francesa que es dedica a descobrir joves promeses amb talent. Un cop allí, Ana descobreix que la seva vida és plena de portes tancades, mitjançant un hipnotitzador les va descobrint a mesura que transcorre la peli…
Les vides passades de la jove posen de manifest el sofriment de les diferents dones que ha estat, totes elles de diferents ètnies i cultures: mentre l’Ana està “en trance” reviu les morts tràgiques d’aquestes dones. Però, qui és realment l’Ana? Quin és l’origen de les seves vides passades? El film mostra el camí cap enrere, des de l’Ana actual, fins a l’Ana avantpassada. Una entretingut llatgmetratge que posa de manifest, una vegada més, que les dones, tot i ser fortes i valentes, han patit molt de sofriment al llarg dels anys. I em quedo amb una frase final: “Todos los hombres son unos violadores, y todas las mujeres son una putas”. Us la recomano.

KATALANISCHE KULTUR

2007-09-20T12:09:00.001+02:00

Aquest ha estat el cartell guanyador per anunciar la propera fira del llibre de Frankfurt. Com tots sabem, la Cultura Catalana és el país convidat, i els dissenyadors del cartell han optat per posar-hi el nostre símbol del burret català. No sé què pensaran els valencians i els de ses illes que també es sentin part d’aquesta cultura catalana…

La crònica de la fira per més endavant, per sort o per desgràcia hi hauré de ser tots els dies.

I la tele?

2007-09-17T23:27:00.000+02:00

I... comencem la quarta setmana sense tele. Ara he recordat aquell programa que van fer per TV3, la teva, que es deia precisament així: sense tele. Un munt de famílies havien de sobreviure sense la tv durant no sé quant de temps. El més bo era un home que ho passava fatal, però quan li preguntaven si trobava a faltar la tele, deia: i ara! Boníssim! I també una doneta que no ho podia dissimular, i li agafava ansietat i tot! Em pregunto, perquè gairebé tothom nega que miri la tele? Segur que hi ha algú que no la mira, però la majoria deixem anar el nostre cervell a les llunyanies del món televisiu de tan en tant. És una distracció més, molt més fàcil que d’altres i que fa menys mandra... Això sí, s’ha de saber seleccionar el programa, i has de tenir sort de pescar-ne algun d’interessant i que no avorreixi. En part me n’alegro de no tenir tele justament aquesta setmana, així em podré desenganxar de Ventdelplà, que no hi ha manera, i mira que no m’agrada gens la sèrie, és més, em fa ràbia! Avui tornava a començar l’enèsima temporada, i per sort no l’he vist, demà tampoc la veuré, i la setmana que ve, tot indica que tampoc: tema solucionat.

Doncs, això, jo no sé si és més bo o més dolent mirar la tele, el que sé és que no la trobo a faltar gens, tenint Internet, no entenc perquè encara existeix aquest aparell tan antic, segurament arribarà el dia que enlloc d’un televisor, tindrem un ordinador al menjador, i llavors podrem triar allò que volem veure en tot moment, i ningú dirà que no encén mai l’ordinador perquè no estarà tan mal vist. Però fins que aquest dia no arribi, crec que m’hauré de comprar una tele nova, per allò de seguir les tradicions... i per a veure el futbol de tant en tant, que anar sempre bar surt una mica car!

Del SUD

2007-09-12T19:25:00.000+02:00

Tots els que som del Sud, crec que més d'una vegada ens hem sentit ignorats, o desgraciats... ja sigui pel nostre accent, o pel centralisme que avui dia hi ha a Catalunya. Sembla que si no ets de Cambrils cap a munt ja no existeixis, i això fa molta ràbia. Hi ha una zona que es diu Terres de l'Ebre, que pertany a Catalunya, i on la gent també ens sentim catalans, que tothom ho tingui clar.
Després del mini rampell que m'ha agafat, comentar que ahir vaig tornar a ser feliç anant a un concert d'Obrint Pas. Tan encoratjadors com sempre, animant-nos a no tirar la tovallola, les seves lletres van sonar a ritme de ska i reggae. La meua sorpresa, entre el públic varietat de gent, de totes les edats, colors i tendències, cosa que ratifica que la bona música no admet distincions, fins i tot un “guiri” ens va preguntar qui era aquell grup i d'on era:
- they're very good!
- yes yes, we know - dèiem nosaltres
El meu company em comentava que és fort que un grup de València sigui un dels símbols de la independència dels Països Catalans. València, una terra odiada per molts “catalanufus”, i jo la primera, tot i tenint-ne moltes arrels... , suposo que és un odi mutu. Jo el vaig respondre que fa una anys enrere, el grup independentista per excel·lència eren Els Pets, però que ara, ja s'havien desmarcat una mica, i feien música sense més, bona música, si tu vols, però sense les lletres compromeses que fa uns anys tan ens emocionaven. La gent canvia, i els grups de música també. Com deia una bona companya blocaire, hem d'evolucionar, no és bo quedar-se estancat, el canvi és positiu. Bé, espero que hagueu passat una bona diada.

No sempre els comiats són tristos

2007-09-07T20:00:00.000+02:00

Ahir per la nit vaig anar a sopar amb els meus companys de feina. No es tractava d’una trobada sense més, és que dos d’ells es casen! No entre ells, però, no us ho perdeu, es casen el mateix dia, coincidències de la vida.

Bé, vam organitzar un soparet i unes quantes activitats per animar la festa, sense diademes amb tites al cap, ni nines inflables... però si amb algun toc picant que ens va fer aixecar el braç al vent i fer voleiar els tovallons, com si de un casament es tractés! Suposo que l’absència dels nostres caps va ser un punt clau per que la vetllada fos d’allò més desimbolta. Però el que vull destacar és que ahir vam estar súper units i sobretot “compinxats” cosa que fa uns mesos enrere les ganivetades passaven pel passadís a la velocitat de la llum. Sort que alguns no van saber aguantar la pressió i van fotre el camp a temps deixant al seu darrere el camí lliure per fer renàixer el bon rotllo, i d’altres també van marxar, però ara se’ls troba a faltar... són coses que passen, és llei de vida, com quan et fas gran. Us deixo una foto per que veieu com les coses anaven pujant de to.

El retorn del futbol

2007-09-03T17:50:00.001+02:00

Aquest cap de setmana llegia un article d’opinió al Periódico on una dona periodista explicava la seva passió pel futbol. Sí, jo també sóc d’aquestes. Hi ha molta gent que no entén com hem pot agradar aquest món de feres, però és que no m’agrada, m’apassiona. No es tracta de veure el rerefons de la cosa, sinó de deixar-se portar per l’emoció de la competició. Estic tan contenta que la lliga hagi tornat a començar... queden tants partits per endavant... i tantes emocions per reviure: alegries, tristesa, ràbia, nervis, plors...

I la Champions? Ja friso per veure el primer partit, sempre amb l’auricular de Rac 1 a l’orella, que des d’aquí felicito per la feina ben feta. Per cert, el Basté ens ha deixat, no negaré que sense ell les retransmissions i els programes nocturns no seran el mateix, però confio amb l’equip i segur que també ens brinden bons moments.

Doncs això, alço la copa ben alt i brindo per totes aquelles DONES que han rigut amb el futbol, que han plorat amb el futbol, que han patit amb el futbol, que han cridat amb el futbol! Que gaudiu de la nova temporada i... no em puc aguantar més: VISCA EL BARÇA!

Llenguatge FURERO

2007-08-24T13:51:00.001+02:00

Tenia pendent comentar dues obres més que vam anar a veure, dintre del festival Grec. Em ve de gust escriure els meus pensaments sobre l’obra de la Fura: Imperium. No és la primera vegada que els anava a veure, però tampoc n’he vist moltes, de fet només les dues anteriors: XXX i La metamorfosi, molt diferents entre elles. Després d’XXX em vaig quedar sense respiració, era la primera i això, vulguis o no, marca un abans i un després. Aixa que ara, qualsevol cosa de la Fura ja no em fa por, ni m’impacta tant. Val a dir, però, que Imperium, no em va deixar indiferent. D’entrada, una sala tota fosca i sense butaques, ja et fa posar les antenes alerta, venint d’ells, qualsevol cosa pot succeir. I efectivament, de sobte, un fort soroll de petard, i unes quantes espurnes de correfoc marquen l’inici de l’espectacle: entrada triomfal, certament! (em fa ràbia utilitzar aquest adverbi, el Montilla no para de dir-ho!!).
Hi ha moltes maneres de criticar la societat, la Fura és d’extrems, i així ho demostra en els seus productes. Aquest cop, les dones representen el món, un món ple de enveja, egoisme, canibalisme, ambició... talment un món de feres salvatges que lluiten per sobreviure, a qualsevol preu. I al final... ja us el podeu imaginar... Sortida de la sala amb el somriure a la cara, encara amb la ment ocupada intentant desxifrar el missatge per donar-li sentit a tot plegat. Estic segura que cada persona s’ha inventat un significat diferent, segons les seves necessitats.
Visiteu: www.lafura.com

La fi de l'estiu

2007-08-24T10:15:00.000+02:00

Encara que no sigui un post estrictament de cultura, em ve de gust escriure alguna cosa sobre la fi de l'estiu. Per mi aquesta estació és com una vàlvula d'escapament. Ja sé que per alguns és horrible: la calor fastigosa, la massificació de gent a les platges, els carrers solitaris de la ciutat. És cert, que l'estiu té algunes coses negatives, però, hi ha alguna estació de l'any que no les tingui? Quan arriba l'estiu, m'entra l'aire fresc al cos (encara que sembli una contradicció), la ment se'm relaxa, i el meu estat d'ànim millora.
Malauradament, aquesta setmana m'he adonat que ja estem a les acaballes... hi ha hagut diversos factors que han punxat el globus i he caigut de peus a terra, sort que he caigut de peus plans, però els genolls m'han tocat a terra i m'he fet algunes rascades. Evidentment, el retorn a la feina hi té molt a veure, però també la temperatura que ha fet que els aquests darrers dies hagin estat estranys, i finalment la consulta del saldo de la targeta! Però si no he anat enlloc! No m'he mogut de casa! Sí, desenganyem-nos, tot i no sortint del territori, també gastem... i molt!
Ara, estic intentant curar-me les rascades, no és fàcil, primer et sagnen molt i les has de desinfectar, després és comença a fer la crosta, i aquesta dura uns quants dies fins que cau... podríem dir que ara mateix, començo a tenir crosta, així que durant uns quants dies més hauré de tenir aquestes marques... i confesso, he tingut el desig d'arrencar-me-les més d'un cop, però llavors triga més en curar-se, encara que de vegades és inevitable rascar-se.
Bé, espero que no tothom tingui aquesta sensació de buit, perquè és així com em sento, suposo que la fase "tot és una merda" aviat passarà, tot necessita el seu temps.

El Shakespeare del grec. El clàssic.

2007-07-30T17:53:00.000+02:00

Malgrat avui en dia existeixen moltes maneres innovadores de fer teatre, no gens menyspreables, ens ha fet il·lusió tornar als orígens. Shakespeare és el mestre del teatre: les converses entre els personatges et captiven des del principi, i les seves històries complicades i plenes de mals entesos i embolics, et fan mantenir l’alerta fins el final de l’obra. El Conte d’hivern no n’és una excepció, conté tots els elements típics de les tragèdies però també de les seves comèdies. Podríem classificar l’obra com una comèdia amb regust amarg, o una tragèdia amb final feliç. Amor, odi, alegria, tristesa, rancúnia, gelosia, fidelitat, honestedat..., en definitiva, una història amb un inici i un final.

Cal destacar l’entorn immillorable, el teatre grec, un lloc que et transporta a una altra època, envoltat de natura a la llum de la lluna. Un inconvenient, els seients de plàstic estrets, que et deixen l’esquena feta pols.

Recomano que us endinseu, doncs, en el teatre de les acaballes del període de Shakespeare, cap allà a principis del segle XVI.

festival GREC

2007-07-30T17:45:00.000+02:00

El festival Grec ja torna a ser aquí. Barcelona s’omple d’espectacles de teatre, dansa, música, i altres modalitats de les arts escèniques. Com que no es pot anar a veure tot, hem hagut de triar-ne tres d’entre tantes opcions. Us puc assegurar que no és una tasca fàcil. Obrim el quilomètric catàleg d’aquest any, llegim i rellegim les petites sinopsis de cada espectacle, i finalment, tenint en compte preus, dates i contingut, els escollits són:

Conte d’hivern
En cualquier otra parte
Imperium

A priori pensem que ha estat una selecció variada, però només de teatre, deixant de banda, a despit, els altres gèneres. Esperem que hagi estat encertada. Comença la funció.

Sant Joan 2007

2007-06-25T09:44:00.000+02:00

I… un altre Sant Joan ha passat. La festa de Sant Joan marca l’inici de l’estiu, i encara que no haguem començat les vacances, ja comences a emprendre’t les coses d’una altra manera, és un canvi d’actitud vers la vida. Igual que l’any passat, i... l’altre, vam celebrar la revetlla a la platja del migjorn, al Delta. Un bon soparet al Racó del Riu a base de mariscades i peixet que desprenien aromes de mar, i després cap a la platja. Aquest any es feia amb permís de les autoritats i crec que va perdre una mica l’essència de les festes dels anys passats. Abans era clandestí i més kasolà, cosa que feia la festa més íntima entre uns quants, però aquesta vegada es va massificar una mica i, tot i ser una festa a la platja, va perdre aquell caire de festa familiar i com a casa. Però bé, un Sant Joan és un Sant Joan, i passar-t’ho bé o no, depèn de la predisposició de cadascú. L’important és que vam estar junts una vegada més, vam xerrar, riure, i la “menda” va deixar caure alguna llagrimeta... potser els efectes de l’alcohol. Ara, a tornar-hi que no ha sigut res! I a preparar la propera...

L’ordre del Fènix

2007-06-19T11:30:00.000+02:00

Ja fa gairebé un mes, vaig tenir la sort d’anar al teatre. Dic que vaig tenir sort ja que anar el teatre és una activitat difícil de dur a terme. Tot i vivint en una gran ciutat, plena d’ofertes culturals, el mateix modus vivendi urbà t’impedeix de gaudir-ne tan com voldries. A part que els mileuristes tampoc podem permetre’ns pagar el preu del teatre tan sovint com voldríem… però bé, això ja és un altre tema.

L’Èric i l’ordre del Fènix parla del cas que va tenir tan ressò als mitjans ja fa un temps: un menor d’edat, de tendència independentista, va demanar l’etiquetatge en català dels productes de certes cadenes de supermercats. El cas és que l’obra reviu els fets que va patir l’Èric, un nen menor d'edat acusat de pertànyer a una banda terrorista, d’una manera bastant còmica. El públic riu d’uns guàrdies civils realment pintorescs i s’oblida de la magnitud dels fets, és a dir l’obra no transmet la ràbia i la impotència que va viure aquesta família que de cop i volta es va veure envoltada en un malson inesperat.

A més a més, només es tracta el punt de vista de la família, deixant de

banda les raons reals d’aquesta acusació tan greu; és fa difícil de creure que aquesta detenció tingués lloc només degut a que a Espanya són uns ineptes i no poden veure els catalans ni en pintura... crec que s’hauria d’aprofundir una mica més en aquest aspecte... hi ha d’haver més raons! En general l’obra és distreta però poc profunda.

Per saber més sobre l'obra: www.ericielfenix.cat

Una entrevista a una de les actrius de l'obra, la Rosa Andreu: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20070417/51329868471.html